Mai hauria ni imaginat el que em va passar l'altre divendres. Diguem que soc funcionari, no cal precisar. Diguem que ara no treballo, no cal dir el perquè. Diguem que me n'he anat de casa, no cal dir a on.

Ara que ja em coneixes una mica millor, t'he de dir que mai m'he posat en problemes. Mai he portat la contrària ni he intentat imposar la meva opinió. Això sempre m'ha obert les portes de les relacions. Però, al final, també me les ha tancat. Precisament la meva ex m'ha expulsat de casa. De cop i volta. Sense cap falta prèvia. Vermella directe. No he volgut imposar un canvi de criteri. Si ha arribat a fer una cosa així, no es tirarà enrere per més que li digui jo. Així que no m'he posat pesat.

He trobat una habitació en un pis compartit amb un universitari i una cambrera aspirant a monologuista. No és una gran habitació, però jo no tinc gaire volum de records i la meva roba és la necessària. De moment ja en tinc prou.

Però l'altre divendres ella em va trucar. Mai li ha agradat trucar. Sempre missatges. Però em va demanar que anés a casa corrents. Com que encara tenia alguna coseta allà, vaig pensar que volia que m'ho endugués ja. Encara tenia la clau; tanmateix, no em va caldre, ja que la porta era entre oberta.

No hi havia cap llum encesa. La llum del replà del tercer pis em va acompanyar fins a trucar, per cortesia, el timbre. Com que no contestava, vaig insistir amb el puny, fluixet, però dues vegades. Em vaig arriscar a rebre una nova esbroncada i vaig entrar. El passadís era com un túnel fins al menjador a les fosques. Tot ben endreçat, com sempre. Vaig obrir el llum i vaig trobar una nota amb la seva lletra: Em llenço per la finestra, però no em moriré. Tu tampoc et moriràs. Ja ho veuràs: llença't i ens veiem en una altra dimensió. Va, que ja t'espero.

Semblava una broma. Però ella mai en feia. Potser voldria que em matés per a quedar-se tot el patrimoni? Només teníem deutes hipotecaris, ho vaig descartar. Una càmera oculta? No ho vaig creure, però vaig mirar de reüll a totes bandes.

Em vaig acostar a la finestra oberta. Era fosc. El carrer era allà a baix, sense trànsit i pocs cotxes aparcats a la zona blava. S'hauria tornat boja? Potser això explicaria que em fes fora de casa sense cap raó. Que s'avorria amb mi no era un motiu de divorci. Però si deia la veritat (mai mentia) l'hauria de fer cas. Sinó, després ja sabia el que m'esperava. Vaig tornar a abocar-me per mirar la caiguda. O em trenco tot o ella m'esbronca. Vaig treure el mòbil i la vaig cercar al WhatsApp. Estava en línia. De cop i volta va començar a escriure.

Vols fer el favor de venir ja? Llença't!

Tots els amics sempre em deien que érem una parella ideal. Mai ens havien vist discutir. Sempre somrients, agafats de la mà, sense interrompre cap conversa... I jo també ho creia. Des del primer dia que em va conèixer ho vaig tenir clar. Els seus ulls em van conquerir l'enteniment i no va caldre dir res. El casament va ser de jutjat de guàrdia i la sorpresa no va agradar als meus pares, que no sabien res quan els vam portar una ensaïmada de Mallorca. La lluna de mel va ser tan dolça que ni la pluja ni el vent la van espatllar. La meva mare sí que va deixar anar un sanglot per no haver estat al meu costat al casament; però el meu pare la fulminava amb la mirada per tal que no espatllés res i que jo gaudís d'un matrimoni que ningú esperava.

Va sonar el mòbil altre cop: "VA! VINE D'UNA VEGADA!"