No diguis que no

Vicenç Miravet

Era ja de nit quan em vaig adonar que feia temps que no veia el sol. La darrera vegada que el vaig veure em va fer mal als ulls. La lluna és diferent. Rodona i blanqueta. Però, el què et vull dir, és que la nit és el meu mitjà de vida. Visc de nit. Dormo de dia.

Ja fa dos anys que no menjo res que no sigui sang humana. Amb dues o tres preses ja en tinc prou, però de vegades em trobo una sang especial que em fa embogir i en bec fins que em farto. Com la del dia que et vull explicar.

La seva olor em cridà. Em vaig girar i la vaig veure: una dona elegant, amb un abric de pell i sabates negres de llarg taló, feia esses per la vorera. Els anys m’han ensenyat a distingir quines presses no tenen presses. La vaig seguir sense dir res; és millor no parlar: la veu pot donar coratge a la víctima, i llavors ja la tenim. Si no dic res, els hi faig més por.

   —Em pots demanar un taxi? —em va dir.

   —I tant. Però vigila: els taxis també xuclen —li vaig somriure.

   —Jo ja vinc de xuclar —em va respondre amb un somriure propi.

  —Doncs ara em toca a mi, no creus?

No va impedir que l’agafés de la cintura i l’arrepengés a la freda barana d’un pipi‑can. El seu somriure reflectia la meva cara que, als seus ulls, es veia bonica. El perfum seductor encara guanyava l’olor d’alcohol. M’hi vaig acostar amb mirada seductora fins que els nostres llavis es van trobar sota la llum d’una farola. Era dolça. Era agradable. El petó va durar massa. Creia que s’havia adormit. Però no. Em va clavar un cop de genoll a les parts que em va doblegar per terra. Després em va trepitjar l’orella amb el taló. Em va fer sang!

El so de les seves sabates vermelles, aparentment delicades, acompassava el ritme de les meves venes mentre pujava a un taxi sense acomiadar-se, i jo em llepava la sang de l’orella. Avui en dia, ser vampir no és fàcil.