No diguis que no

Vicenç Miravet

Era ja de nit quan em vaig adonar que ja no hi havia sol. Feia temps que no el veia. La darrera vegada que el vaig veure em va fer mal als ulls. La lluna és diferent. Rodona i blanqueta. Però, el què et vull dir, és que la nit és el meu mitjà de vida. Visc de nit. Dormo de dia.

    Ja fa dos anys que no menjo res que no sigui sang humana. Amb dues o tres xuclades ja en tinc prou, però, de vegades, em trobo una sang especial que em fa embogir i xuclo fins que em farto. Com la del dia que et vull comentar.

    La seva olor em cridà. Em vaig girar i la vaig veure. Una dona elegant, amb un abric de pell i sabates negres de llarg taló, feia esses per la vorera. Els anys m'han ensenyat a distingir quines presses no tenen presses. I la vaig acompanyar sense dir res. És millor no parlar, ja que la veu pot oferir un punt de vista que faci la víctima més valenta i, llavors, ja la tenim. Si no dic res, els hi faig més por.

    —Em pots demanar un taxi? —em va dir.

    —I tant, però, depèn on vagis, et fotran una  xuclada.

    —Jo ja vinc de xuclar —em va somriure.

    —Doncs ara em toca a mi, no creus? 

    No va impedir que l'agafés de la cintura i l'arrepengés a la barana d'un pipi-can. El seu somriure reflectia la meva cara que, als seus ulls, es veia bonica. M'hi vaig acostar amb mirada seductora fins que els nostres llavis es van trobar. Era dolça. Era agradable. El petò va durar massa. Creia que s'havia adormit. Però no. Em va clavar un cop de genoll a les parts que em va doblegar per terra. Després em va trepitjar l'orella amb el taló. Em va fer sang! 

    Va pujar a un taxi sense acomiadar-se mentre jo em llepava la sang de l'orella. Ser vampir no és fàcil.